QUÈ ÉS LA FELICITAT (mini dissertació)

La felicitat és un concepte abstracte, diferent per a cadascú. Però tots tenim l’objectiu d’aconseguir-lo pels medis i les maneres que disposem.

La paraula Felicitat prové del llatí Felicitas. Pot tenir diversos significats entre ells fortuna, destí o fèrtil. Això ens porta a pensar que temps enrere el fet de ser feliç era considerat una casualitat. Podia ser-se feliç amb les mateixes probabilitats i situació amb les que a algú li pot tocar la loteria, era fruit del destí. Tot i així, és curiós que el concepte de felicitat tal i com el coneixem avui en dia no aparegués fins a moments de la història on era molt difícil de ser feliç. Això en porta a pensar que aquest estat és gairebé somniat, molt difícil d’aconseguir.

Deixant de banda el sentit etimològic de la paraula i passant al científic, la felicitat no és més que un mecanisme de supervivència. Ens aporta una autosatisfacció creixent que ens fa a fer més coses. És més, una de les receptes de la felicitat és autorealitzar-se, moure’s, fer esport... Tots aquests conceptes, extrapolats a un passat cavernícola fan que l’individu sobrevisqui i pugui continuar vivint, complint el seu deure com a espècie. Quan els humans aconseguim un objectiu o una fita ens sentim contents, som una mica més feliços, el cos ens recompensa amb una dosi   d’optimisme per continuar així.

Tot i que avui en dia en el món consumista en el que vivim s’associï la felicitat amb els béns materials, no hi ha evidencies  que  sigui cert. Els diners poden ajudar a fer feliç a algú, però no poden aconseguir una felicitat plena. És més probable que algú que esta content amb el que té sigui més feliç que  algú  altre  que  sempre   esta  perseguint  un  estat  de  plenitud  omplint  els  buits  amb  objectes.

Així  doncs la felicitat és un estat en que tothom intenta estar-hi el màxim de temps possible, ja que ve i és difícil de mantenir en el cos. I tot i que al llarg de la història s’hagi intentat definir de mil maneres i per persones molt diferents, és difícil de poder dir que és i com aconseguir-ho.

Des dels principis de la filosofia una gran multitud de filòsofs van intentar definir la felicitat i la manera de trobar-la, però al ser un concepte tant abstracte van arribar a diferents conclusions.

EUDEMONISME

L’eudemonisme prové de la paraula eudamonia en grec felicitat. Aquesta doctrina creu que la felicitat és l’objectiu de l’existència de l’home. Per aconseguir aquest estat és necessari que aquest actuï amb naturalitat, és a dir   amb una part animal ( la que vol els béns materials), una part racional (que fa que creixi la ment)  i una part social (es basa en el sentit del decòrum cap als altres).  L’Eudemonisme no creu en el plaer com a via directa cap a la felicitat, si no que el veu com un complement d’aquesta, aconseguida per altres medis.

El filòsof Aristòtil va ser un dels contribuïdors i aplicants de l’eudemonisme més importants de tots. Tot i que creia que era possible ser feliç, no assegurava que la felicitat fos un estat que sempre es pogués mantenir.

EL RELATIVISME  MORAL

El relativisme moral es basa en la idea de que cap acte és considerat bo o dolent de manera absoluta. Així doncs, aquesta doctrina dóna a cada persona l’opció de que enfoqui les situacions de la manera que cregui adient, fent així que cadascú tingui la seva pròpia veritat segons el que creu. Per tant, el relativisme no creu que el que facin les cultures diferents estigui malament encara que a la vista d’una altra estaria prohibit. Però el problema és on es deixa de banda la realitat i passa al subjectivisme i viceversa si cadascú obra pel que li sembla millor, i quines conseqüències poden tenir aquests comportaments. De la banda de la felicitat, el relativisme diu que el que a tu et faci feliç serà el que està bé. Ja que la creença defensa que si a l’individu li semblen bé un seguit d’accions, són aquestes les que ha de dur a terme per seguir amb la seva manera de  viure.

HEDONISME

El significat d’hedonisme prové del grec, del terme “hedonismos” on “hedone” significa plaer i “ismos” fa referència a doctrina. Per tant es pot afirmar que l’hedonisme és una doctrina filosòfica la qual considera el plaer com la finalitat o l’objectiu de la vida, alhora que s’intenta evitar el patiment. Aquesta doctrina consta d’un conjunt de teories morals que destaquen que tot el que fa l’home és amb la finalitat d’aconseguir una altra cosa, mentre que el plaer és l’únic que busca per si mateix.

El filòsof grec Epicuri de Samos va ser el que va promoure aquesta teoria entre els segles IV i III a.C, i va establir que la meta de qualsevol humà ha de ser aconseguir la felicitat. Segons Epicuri per tal d’arribar a la felicitat, s’hauria de satisfer de manera moderada totes aquelles necessitats que té el cos;    però com que  la idea de plaer és molt abstracta, és freqüent que es divideixi l’hedonisme en dues parts, l’ètic i el psicològic.

L’escola cirenaica, creada per Arístip de Cirene és una de les escoles clàssiques d’hedonisme i sostenia que no existeix cap bé superior al plaer i destacava el plaer físic en lloc dels plaers psicològics. En canvi, l’escola epicúria associava aquesta emoció amb la pau i la calma, reduint els desitjos i sense obtenir plaer de manera instantània. Una branca de l’hedonisme també defensa que se li ha de donar més importància al fet d’existir que al fet de posseir, gaudint així de les petites coses de la vida. Els hedonistes, per tant destaquen la voluntat per donar-se gustos, el temps per realitzar activitats que generen plaer i la intenció de gaudir de les emocions agradables sense necessitat de racionar-les.

ESTOICISME

L’estoïcisme és un moviment ideològic que va ser seguit per personatges molt importants  al llarg de tot el món hel·lenístic. La ideologia va ser fundada per Zenó de Cítion.

L’estoïcisme declara que per arribar a la tranquil·litat i plenitud cal desvincular-se del béns materials i dedicar-se a una vida basada en la raó i la virtut. També diu que la felicitat es pot assolir quan acceptem que hi ha aspectes de la vida que no poden canviar i que han de ser així, com  ara  la  mort. D’altra banda fets que tenim a l’abast i ens pertanyen com ara les passions o els judicis, en som nosaltres qui en donem importància i decidim si ens han d’afectar, i com, a la nostra vida. Un cop acceptades qüestions com aquestes, és més fàcil arribar a la felicitat, ja que no hi ha impediments que ens despistin de la veritable meta de la vida. Una altre via per arribar a la felicitat és, com manen altres ideologies, actuar de manera natural, d’acord amb la nostra raó, i un cop aconseguit això, es podrà comprendre l’harmonia de la Naturalesa, i per tant a nosaltres mateixos i al món.

UTILIARISME

L’utilitarisme és un model de vida que es basa en, com el seu nom indica, la utilitat de les accions. La teoria creu que les accions són considerades bones per la seva utilitat, i una major utilitat porta a una major satisfacció. Una de les frases que més caracteritza a aquest model de pensament és “El màxim benestar per al màxim nombre de persones” el que ens indica que es busca un amortitzament de les accions per a aconseguir el màxim de bé i així poder ser feliços.

Tot i així l’utilitarisme busca el bé més gran, és a dir , una acció pot ser la més útil en un moment concret, però vist amb perspectiva pot ser un mal que repercuteix a la societat. Vist aquest cas, un utilitarista  no  realitzaria una acció així, perquè un model que va  contra la societat no és útil.

Aquesta filosofia va ser desenvolupada per J. Bentham, i James Mill i John Stuart Mill van ser  seguidors immediats seus. Es pot dir que d’alguna manera l’utilitarisme enfonsa les seves arrels en l’hedonisme i en l’epicureisme de l’antiguitat grega.

L’ÈTICA DE SPINOZA

Ètica és una obra escrita en llatí pel filòsof holandès Baruch Spinoza. En aquest llibre s’intenta demostrar un sistema filosòfic plenament coherent que s’esforça per oferir una imatge congruent de la realitat i per comprendre el significat d’una vida ètica. Spinoza afirmava que l’ètica es dedueix de la psicologia i de la metafísica i sostenia que totes les coses són neutres en l’ordre moral des del punt de vista de l’eternitat. El fet que alguna cosa estigui bé o malament està condicionada pels interessos i les necessitats humanes per tant, les persones consideren bones aquelles coses que tendeixen a tenir en comú; de la mateixa manera es diu que quan algú busca una cosa bona per un tercera persona, en realitat està buscant allò que opina que és bo per ells mateixos. Segons la filosofia de Spinoza, dirigir a l’home cap al camí de la felicitat és una meta que es pot aconseguir tot i els diferents problemes que podrien sorgir al llarg del camí abans d’aconseguir-la. En aquest camí, la raó és necessària per contenir les passions i així poder arribar al plaer i a la felicitat, evitant l’aflicció.

EL FORMALISME KANTIÀ

Aquesta doctrina es pot definir com aquella que defensa el predomini de la forma sobre la matèria. El punt d’inici del formalisme kantià és l’afirmació que res té valor compara ble a una bona voluntat, tot i que no sosté que una bona voluntat sigui l’única cosa beneficiosa. Introdueix el concepte de “bonum consumatum” per referir-se al compost de bona voluntat i felicitat, que representa ser el màxim i que ho supera tot. El que Kant diu en realitat és que la bona voluntat és l’únic bé incondicionat a que segons ell de totes les altres es poden fer un mal ús si no es guien de la bona voluntat.