L'ART DE PERSUADIR I RAONAR

Sempre ens han dit que a l’hora d’argumentar hem de fer un bon raonament per  sostenir o criticar un punt de vista, i per tant al elaborar una bona argumentació ens hem de fixar en que aquesta sigui pertinent, acceptable i sòlida; d’questa manera ens ajudem amb  arguments, els quals poden ser de tres tipus el deductiu, l’inductiu i l’abductiu.

El raonament deductiu és aquell que a partir d’una premissa general i una altra particular s’elabora una conclusió i si aquest s’ha elaborat correctament aquesta conclusió serà certa:

·      Si fa bon dia (a) anem al cinema (b)

·      Avui fa bon dia

Ø  Avui anem al cinema.

Com es veu en l’exemple, en aquest raonament si succeeix “a” també ha de succeeix “b”  per tant com en el cas particular “a” succeeix, automàticament “b” també.

Aquest raonament també funciona amb els cassos negatius en el qual si “a” ocorre “b” també ha de succeir i si en el cas particular “a” no s’esdevé aleshores “b” tampoc:

·      Si fa bon dia (a) anem al cinema (b)

·      Avui no fa bon dia

Ø  Avui no anem al cinema.

El raonament inductiu és aquell que a partir de moltes premisses de casos particulars s’extreu una conclusió general:

·      L’avi de la Laia fumava molt i va morir de càncer de pulmó.

·      El tiet de la Joana, fumador empedreït va patir càncer de pulmó

·      La mare de l’Àlex va patir càncer de pulmó perquè fumava

·      La veïna del Pau fumava des de jove i als 30 anys va morir de càncer de pulmó.

Ø  Fumar provoca càncer de pulmó

Aquest tipus de raonaments són correctes però no són 100% certs.

Finalment ens trobem amb el raonament abductiu el qual és el menys fiable de tots degut a que es basa en una sèrie de premisses certes però que a partir d’una premissa hipotètica s’arriba a una conclusió també hipotètica:

·      En Lluís no presta atenció a classe i tampoc escolta al professor quan explica

·      En Lluís no fa mai els deures ni estudia

·      En l’exàmen el Lluís ha tret un 10

·      Si hagués copiat el Lluís hagués pogut treure un 10 sense haver estudiat

Ø  En Lluís ha copiat a l’exàmen

Però a part d’emprar uns bons arguments alhora de fer una argumentació s’han de seguir unes certes normes quan parlem d’un bon discurs o bé d’un diàleg argumentatiu. Cadascun d’ells té una estructura i unes regles a seguir per tant que l’obra final sigui adequada.

§  UN BON DISCURS:

Consta de 5 parts ben diferenciades entre si:

1.    Inventio

És el moment de la pluja d’idees, quan un pensa el que es vol transmetre, la manera i com es vol plantejar els diferents arguments. Aquesta part és la base.

2.    Dispositio

És pa part on s’ordena tot el contingut del discurs obtingut en la inventio. Éstà dividida en quatre parts:

a)    Exordio (presentació)

b)    Narratio (presentació dels fets i de les dades)

c)     Argumentatio (plantejaments dels arguments)

d)    Peroratio (conclusió)

3.    Elocutio

És la manera d’expresar-se ja que pot transmetre el conti gut de millor manera

4.    Memento

És la memeorització del contingut; és encessàri degut a que dóna molta força de convicció.

5.    Actio

És el moment en que es du a terme el discurs.

§  REGLES DEL DIÀLEG ARGUMENTATIU:

1.    Principi cooperatiu

S’ha de cooperar per tal que la conversa progressi adequadament

2.    Regla de la quantitat

Aportar la màxima informació necessària, no obstant aquesta s’ha d’ajustar i ser eficient per la conversa.

3.    Regla de la qualitat

Defernsar únicament la veritat sense defendre per tots els mitjans una postura falsa.

4.    Regla de la rellevància

No desviar-se ni canviar de tema.

5.    Regla del mode

Explicar-se amb claredat, sense ambigüitats amb brevetat i oredenadament.

Un cop tenim en compte tot això ja podem dur a terme un discurs o un diàleg argumentatiu sòlid i correcte des de tots els punts de vista.

L'ÉSSER HUMÀ NO ÉS LLIURE

Aquest és un tema discutit pels filòsofs més importants des de fa segles, uns defenien fermament la llibertat, com per exemple Sartre on afirma que “l’ésser humà està condemnat a ser lliure”, no obstant també hi ha gran quantitat de filòsofs que afirmen tot el contrari com és el cas de Spinoza el qual proclamava que “els homes es creuen lliures degut a la ignorància dels factors que determinen la seva llibertat”.

Després de meditar una bona estona vaig arribar a la conclusió que nosaltres els humans no sóm lliures i vaig pensar aquests factors determinants a que Spinosa podria haver-se referit. Després d’una recerca per Google vaig trobar aquests arguments, els quals per mi són vàlids i em donen a entendre que realment la nostra llibertat es una il·lusió:

1. L’ésser humà no és lliure ja que la mort és un fet natural on l’home no té la llibertat d’escollir a la vegada que tampoc pot elegir deixar d’existir.

2. Hi ha nombroses lleis que semblen regir l’Univers, els cossos físics i inclús els àtoms, per tant, si tot obeeix a les lleis fixes i inamovibles i incús aquestes es poden predir, podem afirmar que l’ésser humà té voluntat pròpia i no que simplement du a terme un programa fixe?

3. No sóm lliures ni a nivell psicològic, ni a nivell biològic (hormones, DNA, reaccions químiques..) i molt menys a nivell físic (herència).

4. Es compara el cervell amb l’ordinador més potent del món, però que distorsiona la realitat a conveniència. Un ordinador no és lliure, llavors que ens fa pensar que el nostre cervell si quan realment el que es produeix constantment són reaccions químiques?

5. Està demostrat que les millors idees se’ns acudeixen quan no sóm conscients d’elles, per tant això ens confirma el fet que els humans sóm bastant automàtics en els nostres actes. I tothom sap que l’automaticisme és tot el contrari de llibertat.

6. No sóm lliures de lliurar-nos o de controlar cap instint, és a dir quan un esta aterrat no pot decidir deixar d’estar-ho.

7. L’Estat ens limita constantment amb lleis les quals ens resten llibertat: lleis de circulació, IVA, impostos, fer cas a les autoritats…

8. Des del moment en que naixem la família ens imposa una sèrie de normes que assimilem com naturals i les quals ens condicionen la nostra llibertat, i en gran part la nostra forma de pensament.

9. Les lleis socials també limiten la nostra llibertat degut a que la societat ens modela i ens veiem determinats per l’entorn a obeir les seves normes.

Si ens posem a pensar una mica més dins de la societat hi ha més coses encara que ens determinen com els llibres de text de l’escola, els mitjans de comunicació, els anuncis, les sèries el qual com a únic resultat obtenim la manipulació de la intel·ligència i de la voluntat de l’individu.

Ara continuar pensant en la llibertat dels humans es fa una mica més difícil, oi?

DISSERTACIÓ

S’hauria de legalitzar la eutanásia?

En aquesta dissertació ens disposem a parlar sobre la eutanàsia i si realment questa s’hauria de legalitzar. 

L’Eutanàsia és una paraula d’origen grega on eu vol dir “bé” i tanathos “mort” per tant ve a significar com que la mort és contemplada des d’un punt de vista positiu i això esta molt relacionat amb el seu significat real el qual explica que l’eutanàsia és l’acció que accelera la mort d’un pacient terminal per tal d’evitar-li sofriment. Existeixen dos tipus d’eutanàsia, la que vol avançar la mort d’un pacient incurable que és coneguda com directe i en la qual trobem dos classes, la activa on el pacient mor intencionadament a causa de la presa de fàrmacs letals i la passiva on la mort és causada per l’aturament del tractament mèdic. L’altre tipus és conegut com a eutanàsia indirecta la qual únicament vol alleugerir el dolor i el patiment del pacient i per això se li proporciona medicaments però aquests poden produir-li la mort. Per tant en la indirecta la defunció del malalt és involuntària. No obstant, la OMS defineix aquesta acció com “l’acte deliberat de posar fi a la vida a petició pròpia o de qualsevol familiar” per consegüent la OMS no accepta la eutanàsia indirecta com a eutanàsia.

He escollit aquest tema ja que hi ha moltes persones que estan en un estat molt greu i ja no desitgen continuar vivint degut a que opinen a que aquesta situació no és viure i que la mort és la millor via d’escapament. Jo des de fa anys opino que l’eutanàsia és un tema molt personal i que tothom hauria de tenir el dret per decidir quan acabar amb la seva vida ja que al cap i a la fi és seva i de ningú més. Això comporta que si en un determinat cas com una malaltia incurable l’afectat hauria de  poder decidir si seguir en vida esperant la seva mort o bé escollir no patir i anar-se’n d’aquest món. 

Aquest tema ha estat d’interès social, públic i mediàtic en el nostre país a causa de la mort de Ramón Sampedro, cas que va obrir un gran debat, sobretot en l’àmbit de la bioètica clínica. En aquest camp, el tema eutanàsia encara no és una qüestió tancada sinó que està constantment en discussió entre els bioeticistes més importants tant d’Europa com dels EEUU, els quals analitzen la situació en base als principis fonamentals de la bioètica enunciats per Beauchamp¹ i Childress^1’ i el professor D. Gracia² en el nostre país amb el seu llibre de Fundamentos de Bioética³.  Aquests principis són la base d’aquest camp i en el debat de l’eutanàsia entren en joc tres dels quatre principis: autonomia, no maleficència i beneficència. A més de la disputa entre els bioeticistes també s’involucren persones de l’àmbit religiós els quals estan totalment en contra al defensar la vida com un valor absolut del qual ningú té el poder de decidir acabar amb la vida de l’individu. La població comú també expressa la seva opinió des dels seus punts de vista, i així és com l’eutanàsia ha acabat sent un tema d’interès general ja que tothom té un parer fundat en les seves pròpies creences.

No obstant, deixant de banda les creences i les opinions personals, és un fet que a l’any uns dos mil malalts terminals demanen als seus metges l’eutanàsia en el nostre país. I això ens fa pensar: Hauríem de permetre a aquestes persones acabar amb la seva vida? Què ens suposaria a nosaltres el fet que l’eutanàsia estigues legalitzada? La nostra taxa de població augmentaria notablement?

Per tractar aquestes qüestions, prosseguiré de la següent manera:

En primer lloc buscaré informacions del debat de l’eutanàsia i quins arguments tenen cada part. També m’informaré sobre la quantitat de persones que demanen aquesta mesura a la vegada que buscaré estudis per veure si la població es veuria molt afectada per la legalització d’aquesta pràctica. En segon lloc exposaré la tesi de per quins motius s’hauria de legalitzar l’eutanàsia, i en tercer lloc analitzaré els arguments que he trobat en els passos anteriors.

El debat de l’eutanàsia és donat en molts camps diferents, i discuteixen diferents coses segons de l’àmbit on es discuteix. El camp de la bioètica clínica discuteix si aplicar l’eutanàsia incompleix o no els fonaments de la bioètica, mentre que el camp jurídic analitza sia questa infligeix les lleis establertes. El debat social sobre la eutanàsia es disputa què es realment morir dignament i si aquesta pràctica és la millor d’aconseguir-ho; els creient i l’església debaten el fet que Déu ens ha creat i l’únic que pot decidir el moment de la nostra defunció és Ell.

Els típics arguments a favor són:

•  La mort digna és morir com cada persona desitgi, acordant amb les seves conviccions per tenir una bona mort i     d’acord amb el que aquesta persona considera que ho és.
• Tota persona és autònoma i té dret a decidir sobre la seva pròpia vida.
• La persona, com a pacient, té el màxim dret en la presa de decisions mèdiques en el que a elles es refereixen.
• La nostra societat esta fonamentada en la protecció dels Drets Humans, els quals afirmen que tota persona té el dret a decidir sobre tot el que fa referència al seu cos; per consegüent, a decidir si vol viure o no.
• La vida, en determinades condicions pot arribar a ser indigna; condició que infligiria el Dret de la Dignitat Humana.
• No hi ha raó per acceptar una forma d’existència limitada on es sacrifiquen a familiars, amics i fins i tot a la pròpia persona.
• Una vida que no es pot viure no és un privilegi sinó un càstig que fa de l’ésser humà un cas clínic d’interès. 
• No és just sotmetre a l’home a doloroses situacions quan es té el poder per evitar-ho.
• Legalitzar o despenalitzar aquesta pràctica permet practicar-la dins d’un marc mèdic el qual podria limitar els riscos de la seva pràctica clandestina.

Mentre que els típics arguments en contra són:

• La vida és un do donat per Déu sobre el qual l’home no pot disposar lliurement. Alguns cristians arriben  afirmar que el patiment humà té un valor positiu pel malalt terminal ja que l’apropa al sofriment de Crist. 
• Infligeix el jurament d’Hipòcrates⁴.
• És cada cop més innecessari recórrer a l’eutanàsia ja que els cuidats pal·liatius⁵ cada cop controlen millor el dolor      i el sofriment.
• Comporta mots riscos com que alguns malalts no poden decidir per si mateixos i la decisió l’ha de prendre algú més; altres pacients voldrien morir pel fet de patir una depressió clínica; altres apel·larien a aquesta opció a causa de problemes financers, o per pressions del entorn proper…
• L’eutanàsia és assassinat ja que la fi no justifica els mitjans.
• El dret a la vida contemplat en l’article 19 nº1 de la base del nostre ordre jurídic i el Estat, afirmen que no es pot permetre l’atemptat contra la vida.
• Vulnera tots els principis ètics i morals que sustenten la nostra societat, a més d’atemptar contra els valors religiosos.
• Si es legalitzés l’eutanàsia augmentaria i hi hauria més morts, provocant així un descens en la població.
• L’eutanàsia no és medicina, sinó una forma d’homicidi. 
• És bo lluitar per superar una malaltia, i no ho és eliminar humans per tal que no pateixin.
• El dolor i la mort formen part de la vida humana.

A l’any 2007 al voltant de dues mil persones van morir desitjant que algú de manera dràstica hagués alleugerat el seu patiment, cosa que en aquest moment és il·legal, però al nostre país, dels pacients terminals un 1% (2000 persones, incloent-hi els pacients atesos en les unitats de cuidats pal·liatius) demanen als seus metges que els hi apliquin l’eutanàsia. Aquesta dada va ser publicada pel president de la OMC⁶. 

Gràcies a nombroses enquestes i estudis el 60% dels espanyols no consideren admissible la pràctica de l’eutanàsia, és més aquest 60% demanen que aquesta estigui regulada per llei.

En el món 31 països busquen l’aprovació de la mort digna, la qual només és acceptada en Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Colòmbia (la qual s’aferra a l’error de la Cort Constitucional de 1997). La mort assistida és legal en aquests països a excepció de Colòmbia a més a més de Suïssa i en els estats d’Oregon, Montana, Washington i Vermont (EEUU).

Un dels punts més importants del debat de l’eutanàsia és que si aquesta es legalitzés la taxa de mortalitat augmentaria considerablement, però s’ha demostrat en països on la seva pràctica no incompleix la llei que aquest argument és fals. Els científics holandesos gràcies a un estudi han pogut verificar que la taxa de les defuncions és similar a la que hi havia abans de la legalització de la eutanàsia, que és d’un 3%. Aquesta  investigació es va dur a terme amb les dades nacionals de defuncions; quan els investigadors detectaven una mort on se sospitava la presència d’eutanàsia o de suïcidi assistit, enviaven un qüestionari al metge implicat en el cas. Amb aquest mètode van constatar que unes 4050 persones van recórrer a la pràctica de suïcidi assistit o eutanàsia en 2010, menys del 3% del total de morts. Un altre estudi realitzat l’any 2005 publicat en la revista mèdica The Lancet demostra que després de la legalització de l’eutanàsia al 2002, el número de casos ha disminuït. 

Després de veure tants arguments tant en contra com a favor a més dels estudis que s’han dut a terme per veure com la pràctica de l’eutanàsia influeix en la societat podem apreciar que hi ha molts factors que afavoririen la legalització d’aquesta pràctica, comptant que rep el recolzament públic i que afavoreix l’economia de l’Estat al eliminar els costs de manteniment hospitalari dels malalts terminals. Un dels arguments en contra que té gran importància és el jurament hipocràtic el qual afirma que no es farà mal al pacient, però aquest argument es pot descompondre depenent del que es considera “fer mal al pacient”. Per consegüent podem afirmar que la legalització d’aquestes pràctiques serien un fet positiu en la nostra societat, i que per tant s’hauria de portar a terme.

ANNEX:

¹ És un filòsof estatunidenc especialitzat en filosofia moral, bioètica i l’ètica animal que es va unir amb James Childress (filòsof i teòleg estatunidenc) per escriure els Principis de l’Ètica Biomèdica (1985) el primer llibre de text important en la bioètica nord americana.

² És un metge i filòsof espanyol, reconegut mundialment com una autoritat en la bioètica.

³ Llibre que explica els quatre principis fonamentals de la bioètica anunciats per Beauchamp i Childress. Aquests quatre principis són: autonomia, no maleficiència, beneficiència i justícia.

⁴ Jurament hipocràtic: és un jurament públic que han de fer les persones que començaran les seves pràctiques amb pacients o que es graduaran en alguna professió corresponent a l’àrea de salut. El seu contingut és ètic, per orientar les pràctiques del seu ofici a la vegada que es basa en la responsabilitat de l’ésser humà i la consciència que es té d’aquesta responsabilité.

⁵ Cuidats pal·liatius: L’enfoc que millora la qualitat de vida de pacients i famílies que s’enfronten als problemes associats amb malalties amenaçadores per la vida, a través de la prevenció i l’alleugeriment del patiment, mitjançant la identificació a l’hora i l’impecable avaluació i tractament del dolor i altres problemes físics, psicosocials i espirituals.

⁶ OMC: Organització Mèdica Col·legial