domingo, 22 de mayo de 2016

La anarquia

És un concepte que prové de la llengua grega i el qual fa referència a la absència de poder públic. Pot estar relacionat amb el moviment polític que proposa l’existència de l’organització social que no sigui jeràrquica o amb un conflicte en Estat consolidat (generalment democràtic).

En una situació de descontrol, en la que l’Estat es debilita i ja no pot exercir el monopoli de l’ús de la força, el govern no aconsegueix aplicar la llei sobre el seu territori perquè està tenint lloc un desordre polític, un conflicte institucional o una crisi social.

La doctrina política que defensa la anarquia es coneix com a anarquisme, la qual promou una forma d’organització política que prescindeixi de l’Estat. Els anarquistes no creuen en el domini del l’home sobre l’home i per això impulsen institucions que es formin pel lliure acord dels ciutadans, sense que existeixi la utilització de la força.

El símbol de la anarquia és a lletra “A” rodejada per un cercle. La lletra “A” és la inicial del moviment, mentre que el cercle representa la unitat i l’equilibri de l’ordre natural, sense la necessitat d’un ordre vertical. Un altre símbol de la anarquia és una bandera negra ja que aquest color demostra unitat i reflexa la puresa de l’ideal ja que no pot ni embrutar-se ni tacar-se.


Bakunin es podria dir que és el pare de l’anarquisme. Ell estava convençut que un món millor era possible però per tal d’aconseguir-lo era necessari eradicar l’existència d’un govern autoritari, a la vegada l’organització social de tipus horitzontal, és a dir sense jerarquies que puguin corrompre la llibertat dels més desfavorits. Entre les principals propostes de Bakunin, la més important va ser la recerca d’una societat democràtica que no es regís per les lleis de l’economia.

sábado, 21 de mayo de 2016

Rousseau (1712-1778)

Jean-Jacques Rousseau no és algú que hagi viscut de primera mà situacions històriques importants, ni que hagués tingut tractes amb els grans d’aquest món. Més aviat tot el contrari, ell aspirava a viure apartat i a passar desapercebut i a trobar refugi en la natura. La seva infància problemàtica el va marcar molt profundament i deixà una petjada important en les seves teories educatives.

Va néixer a Ginebra en una família d’artesans; la seva mare morí a causa del part i el seu pare el va educar d’una manera molt descurada. Als setze anys va decidir fugir de casa  i durant divuit anys fou un rodamón. Va anar a parar com a lacai a casa de Françoise-Louise, on la propietària de la casa, una aristòcrata sexualment frustrada (a causa de el seu marit sempre estava lluny de casa) el va prendre sota la seva protecció i “el va ser un home”. Amb l’ambient bohemi del moment acabà coneixent a Diderot.

Rousseu defensava la idea que l’home és bondadós per naturalesa, i que és el sistema social, concretament l’existència del dret de propietat el que és el que ens fa tornar dolents. Degut a aquestes ideologies és considerat el filòsof dels pobres, dels trepitjats i humiliats per la Revolució Industrial.

Nicolau Maquiavel (1469-1527)


Va ser un filòsof, un polític i dramaturg italià (Florència). El 1498 va accedir al càrrec de secretari de cancelleria de la república florentina. Des d’aquest càrrec va emprendre importants missions diplomàtiques en la cort papal, en la cort francesa i en la de l’arxiduc austríac Maximilià.  Tots aquests viatges li van reforçar la idea de la necessitat d’aconseguir la unitat italiana en un sol sistema estatal. Després de la caiguda de la república, l’any 1512 es va retirar al camp; allà va escriure la seva obra principal, El Príncep (manual de com ha de ser un bon príncep i que va dedicada a Llorenç Mèdici).

Al partir del 1520 es va incorporar un altre cop en la vida política, a servei dels Mèdici, però quan es va restaurar la república en l’any 1527 va haver d’abandonar un altre cop tot càrrec polític.


És considerat com el fundador del pensament polític modern, ja que va ser el primer en donar a conèixer la realitat social i política tal com és, i no tal com hauria de ser en funció de prèvies consideracions morals. La seva obra El Príncep és considerada com a descripció i expressió  de la separació entre la  societat civil i poder polític pròpia de l’Estat burgès. Maquiavel part de l’estudi de la realitat del seu temps i dóna un fidel reflex  de les principals característiques de l’Estat burgés, basant-se en l’estudi dels mecanismes de poder realment utilitzats pels “prínceps” de la seva època.